Que no hi ha dones en la música valenciana?

Carla González Collantes. Periodista

Que no hi ha dones en la música valenciana? Depèn, en part, de com veiem el got: mig buit o mig ple. Jo, que sóc optimista de mena, el veig mig ple. I també veig, pertot arreu, dones que fan música. Sense pensar-hi gaire, de seguida em vénen al cap uns quants noms femenins que habiten l’escena musical actual, com a solistes, com a líders de grups o com a membres d’aquests: Mara Aranda, Eva Dénia, Clara Andrés, El Diluvi, Sis Veus per al Poeta, Candela Roots, Júlia, Inèrcia, Pellikana, Xaluq, Els Ximples, Musicants, Komfusió, Barbaritats, Pupil·les Dilatives, ESIR, Mire Vives o Herba Negra. També hi havia dones en formacions ben diverses que actualment han baixat dels escenaris, però que ens han deixat un grapat de cançons i bons records de molts concerts: Orxata Sound System, Rapsodes, Al Tall, Soul Atac, Agraviats, Carraixet, Skaparàpid o Arròs Caldós.

Tot i que no exclusivament, l’instrument que més fan servir les dones que integren aquesta llista —que en cap cas pretén ser exhaustiva— és la veu. La normalitat seria que hi haguera no només cantants, sinó també guitarristes, baixistes, teclistes… a dojo. I que fóra un grup de dones el que acompanya instrumentalment les i els cantants. Ara bé, no podem dir que no hi haja dones que fan música ni tampoc que aquestes siguen invisibles. Així doncs, més que preguntar-me per què entre els solistes i grups hi ha més homes que dones, jo preferisc incidir (i insistir) en l’aportació que fan les dones al moment dolç —ben dolç— que viu la música valenciana.

Mara Aranda, amb l’extraordinari Mare Vostrum (Picap 2015), premi Ovidi 2015 al millor disc de folk, ha continuat enriquint una carrera musical que, sota el seu nom o el dels diversos projectes que ha (co)liderat (Cendraires, L’Ham de Foc, Aman Aman, Artaica, etc.), ha tingut un ressò merescut tant dins com fora de terres valencianes. Amb una maqueta (Inici) i tres discos a les mans (Dies i dies, Hui i Entrelínies), Clara Andrés s’ha fet un espai propi sembrant cançons en una terra ja no tan erma. Entrelínies (MésdeMil 2014), que obtingué el premi al millor disc de cançó en els Premis Ovidi 2015, és la continuació d’un projecte musical cuinat a foc lent, com els millors plats. La sorpresa d’enguany ha estat Júlia, grup encapçalat per Estela Tormo, baixista en diverses formacions (VerdCel, Emma Get Wild, Nèstor Mir), líder també de Tursun Gül (veu i baix) i discjòquei (Domestika). Després de la maqueta El mecanoscrit, guardonada als Premis Ovidi 2012, el grup alcoià ha entrat amb força amb Nuvolàstic (Malatesta 2015), nominat com a millor disc de pop en la passada edició dels Premis Ovidi. Un altre nom imprescindible és el d’Eva Dénia, coneguda sobretot com a intèrpret de jazz. Després d’haver recollit bons fruits amb Sis Veus per al Poeta, acaba de publicar un nou disc, Quan abril era abril (Comboi Records 2015), en què es desemmascara com a lletrista i compositora. Acompanyada per la violoncel·lista Merxe Martínez, la intèrpret de Gandia mostra ara el seu vessant més íntim i personal.

Però no és només dalt dels escenaris que trobem dones que contribueixen a fer de la música en valencià el que és. Dins de la indústria musical, aquestes també hi tenen molt a dir. És el cas, per exemple, de Carme Laguarda, de MésdeMil, o d’Annabel Nadal, de Suport Produccions. Igualment, també ha estat una altra dona, Amàlia Garrigós, qui ha remat contracorrent per difondre la música valenciana des de les ones de Ràdio 9, l’extingida i maltractada ràdio pública.

Comptat i debatut, dir que no hi ha dones en la música valenciana és no conèixer l’escena musical. O veure el got excessivament buit, per recórrer a la metàfora del principi. De dones que fan música en valencià i conreen diversos gèneres musicals, n’hi ha, i no en són ni una ni dues ni tres. És més, si la música en valencià viu, en paraules del crític musical Josep Vicent Frechina, «una primavera creativa», és també gràcies a propostes com les esmentades més amunt, les quals no destaquen per estar fetes per dones, sinó per la seua (indiscutible) qualitat.

Article publicat al nº 411, corresponent a gener de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar